top of page
L'EXPRESSIONISME

1. CONTEXT HISTÒRIC

​

L’expressionisme és un moviment cultural que va néixer a Alemanya al segle XX sobre una base de protesta i crítica de la societat burgesa. Aquest va ser una avantguarda artística que va destacar en àmbits com la pintura, la música o el cinema i que pretenia expressar l'horror i la humiliació d'Alemanya després de la seva participació i derrota en la I Guerra Mundial. 

 

D’altra banda, aquest inici de segle serà caracteritzat per les tensions polítiques, econòmiques i territorials ocasionades per la revolució industrial. Tot això causara un segle XX ple de guerres i desgràcies. La I Guerra Mundial (1914-1918) serà el primer gran sotrac per a Europa, que, a més a més de la seva destrucció, farà sorgir per primera vegada una revolució socialista i una postguerra marcada per la proliferació de règims feixistes totalitaris que portaran cap a la II Guerra Mundial.

A la fi de la guerra, el món es dividirà en dos blocs polítics antagònics: el capitalista i el socialista; amb una dinàmica de conflictes coneguts amb el nom de guerra freda.

A les acaballes dels anys 80 el bloc socialista s'esfondrarà i només restarà el bloc capitalista, liderat pels EUA.

Pel que fa a l'art, es produeixen canvis continus. Els estils se succeeixen, s'encavalquen, i, en definitiva, cada artista cerca el seu propi llenguatge. Les avantguardes experimenten buscant noves maneres d'apropar-se a la realitat.

​

  • L’opinió del artista té més importància que no pas el l'harmonia i concordança del treball realitzat.

  • Els exponents expressionistes van ser vistos com a iconoclastes.

  • Enfocant-nos en la literatura expressionista, aquesta va utilitzar un llenguatge desgarrador, constantment tractava temes com la mort, la violència i la crueltat. Inclou temes socials, culturals, ecològics… parla del poder, el món real, la maldat i la guerra.

  • Busca que el lector es senti com si estigués vivint realment la història que està llegint.

  • Alguns components de la pintura expressionista són; Der Blaue Reiter, Arnold Böcklin, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Fernando Botero, Diego Rivera, Frida Kahlo, etc.

  • Té una visió enfocada cap a allò universal.

2. CARACTERÍSTIQUES

​

  • Expressen les seves emocions sense donar importància a la realitat i les expressen de la forma més subjectiva.

  • El principal motor de la seva estètica és l’angoixa existencial.

  • Utilitzen colors forts i purs.

  • Utilitzen formes retorçades.

  • Utilitzen una composició agressiva.

  • No se li dona importància ni a la llum ni a la perspectiva (aquesta és alterada de manera intencional).

  • L’expressionisme es caracteritza per presentar escenes dramàtiques amb una tragèdia interior, ja que els expressionistes creien que havien de captar els sentiments més íntims del ser humà.

  • Tracta de potenciar les emocions de l'espectador distorsionant deliberadament i exagerant els temes.

  • Es basa en la intuïció, tot i que no s’aparta completament de la realitat.

  • L’expressionisme el trobem en tot tipus d’art; poesia, teatre, música i arts gràfiques. Tot i així, quan pensem en el concepte de l’expressionisme, el primer amb el que el relacionem és amb la pintura.

3. PEL·LÍCULES REFERENTS 

​

Les tres pel·lícules que hem analitzat i que serveixen com a referents del gènere expressionista són: Nosferatu i la simfonia de l'horror, de FRIEDERICH WILHEM MURNAU, Metròpolis de FRITZ LANG i El cabinet del Doctor Caligari, de ROBERT WIENE.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Coses que tenen en comú:

  • basades en un llibre o una font literària (drácula de brahm stroker, metròpolis, MÉS O MENYS = frankenstein)

  • passen a èpoques diferents de la contemporània en el moment d’estrena (es treballen un munt l’escenografia, roba i atrezzo per tal de ser el més acurades a les èpoques antigues i imaginar de la manera més òptima com podia ser el futur). cal dir que, tot i estar basades en altres moments històrics, totes reflecteixen la realitat del moment d’alguna manera o altra

    • nosferatu: la por de l’estranger que arriba nou i és diferent (el compte orlock arriba amagat des de romania)

    • metropolis: critica directa a la societat i l’explotació de la classe treballadora

    • el cabinete del doctor caligari: cesare i el doctor caligari representen la dinàmica de poder entre la república de weimar i la societat alemanya del moment previ a la segona guerra mundial

  • les tres (+ el golem i moltes altres) utilitzen la narrativa literaria del monstre o personatge diferent que, al passar a imatge, es treballa amb molta cura per tal de que causí una gran impressió, que al cap i a la fi és l’objetciu principal del director expressionista). els tres personatges destacats han passat a la història completament

 

3.1 ASPECTES TÈCNICS

  • s’utilitza càmera estàtica sempre, no acostumen a haver-hi masses moviments de càmera

  • totes són en blanc i negre, tot i que algunes es van tintar i per això es veuen o molt grogues i àmbar o molt blaves. pocs cops s’han recolorat pel·lícules pertanyent a aquest gènere

  • són mudes, PERÒ, comptaven amb música en directe que eren molt importants

    • Metropolis tenia una banda sonora composada per Gottfried Huppertz per una orquestra simfònica que combinava peces modernes amb altres més clàssiques per marcar un contrast entre les diferents classes socials i entorns que apareixen a la pel·lícula

    • Qiuseppe becce va crear pel cabinet del doctor caligari una banda sonora que combinava peces melòdiques amb sons simultànis que podien causar tensió, discomformitat i que anaven molt en la línea de la trama: en qualsevol moment podia passar qualsevol cosa

    • Per nosferatu, Hans Erdmann va escriure la Suite Fantàstica-Romàntica. La música reflectia, no pas elements vampírics i terrorífics, com tothom hauria esperat, sinó aquell sentiment de la natura referent a la transformació i la metamorfosi (un element clau quan parlem de vampirs)

FRIEDERICH WILHEM MURNAU
FRITZ LANG
ROBERT WIENE

4. CARTELLS

​

Els cartells de les pel·lícules expressionistes estan clarament influenciades pel corrent artístic de l’època que rebia el mateix nom: l’expressionisme.

L’art expressionista es defineix com a un art on l'artista representa l'emoció completament sense preocupar-se de la realitat externa, sinó de la naturalesa de les emocions que pot atrapar un espectador, és a dir fa focus en els sentiments més profunds de l'ésser humà.

Per emfatitzar aquests conceptes va recórrer a efectes visuals com: ressaltar contrastos de llums i ombres, maquillar excessivament les cares dels actors, formes acusades i emocionals i els seus brillants colors.

 

En els cartells s’utilitzen les últimes tècniques gràfiques, com la litografia (És una tècnica d’impressió/gravat que consisteix a estampar un disseny que prèviament s’ha fet en pedra calcària, per després aplicar-hi tinta que només s'adhereix a les zones que han estat tractades amb aquests materials), la xilografia (és una tècnica d’impressió amb planxa de fusta)

5. INFLUÈNCIES

​

Encara que el corrent cinematogràfic de l'expressionisme alemany va durar  pocs anys, la seva influència al cinema va ser enorme. Amb l'escalada nazi a Alemanya, molts dels directors alemanys de l'època van emigrar als Estats Units. Tot i que no només van emigrar director, també ho van fer operadors de cambra, escenògrafs… influint dos gèneres: el cinema de terror i el cinema negre.

Tot i això, la influència de l'expressionisme alemany va canviar completament l'estil visual i va contribuir a desenvolupar nous mecanismes per crear atmosferes cinematogràfiques. Al llarg de la història s'han donat moltes referències a aquest estil com:

  • Psicosi (1960) de Alfred Hitchcock on hi ha moltes referències a escenes de Nosferatu.

  • Blade Runner (1982) de Ridley Scott. Que va tenir molta influència Metròpolis però com a pel·lícules de ciència ficció.

  • La pasión de Juana de Arco (1928) que té influència tant de realisme com d’expressionisme, dirigida per Carl Theodor Dreyer.

  • The fallen idol (1948). Tot i que la pel·lícula en sí no té massa estil expressionista, hi ha algunes escenes i plans amb una clara influència d’aquest estil. De Carol Reed.

  • El tercer hombre (1949) dirigida per Carol Reed. Destaquen els plans holandesos i els plans seqüència que marquen un abans i un després al director.

  • La dama de Shangai (1947) de Orson Welles. Thriller amb escenes icòniques.

  • Ciudadano Kane (1941) una altra de Orson Welles. Juga molt amb la llum i els clarobscurs per demostrar l’expressivitat forta amb escenaris i personatges estirats. 

  • Ombres i boires (1991) de Woody Allen. Aquesta pel·lícula increïble tragicomèdia sobre l'existència humana que retrata brillantment la desesperança. Aquesta misteriosa elaboració combina excel·lentment la fantasia amb la serietat.

  • Sweeney Todd (2007) del famós Tim Burton. Fa servir un aire gòtic i dramàtic.

També hi ha directors que van agafar algunes característiques d’aquest estil per posar a les seves pel·lícules: 

  • Andrzej Wajda (1926-2016) afegint jocs de llums i ombres per aconseguir aquest to tràgic. 

  • Carl Theodor Dreyer (1889-1968) “La pasión de Juana de Arco” va ser un dels seus grans èxits.

  • Carol Reed (1906-1976) que té una clara influència a totes les seves pel·lícules, progressant de menys a més. 

  • Orson Welles (1915-1985) fent un gran contrast constant entre la llum i les ombres. Destaquen El desconegut (1946), Istanbul (1943), Touch of Evil (1958).

bottom of page