“El sentit de l’escultura” a la Fundació Miró és una exposició comisariada per David Bestué la qual ofereix un recorregut per la pràctica escultòrica moderna i contemporània des d'una perspectiva asincrònica i heterogènia que inclou també obres antigues i objectes sense autoria.

​

Aquesta està dividida en sis seccions diferents.

​

   1. Ars infamis: Aquest tema és l’inici de l’exposició i en aquesta es poden veure una quantitat d’objectes amb les seves rèpliques. En un principi, fer una segona reproducció d’alguna cosa mitjançant motlles o altres tècniques va ser menyspreat i va ser per això que se li va atribuir el nom d’ars infamis. 

​

No obstant, actualment, el fet de poder fer una segona reproducció exacta de x cosa,

permet a l’autor poder-se centrar en altres coses a part de la “semblança amb la realitat”.

​

   2. Cru: Cru ens presenta una visió de l’escultura on les característiques formals d’aquest

art deixen de ser superiors als seus materials. 

​

En aquesta part de l’exposició hi ha una obra que consta de diversos tubs transparents dels

quals va creixent una espuma de sabó i, a mesura que va passant el temps, aquesta va can-

viant i/modificant. Aquesta escultura va ser la que més em va agradar ja que mai havia

vist alguna cosa així i, a més a més, els elements principals d’aquesta eren molt quotidians.

Eren aigua i sabó.

 

   3. Espai: En aquesta sala se’ns presenten una sèrie d’obres les quals prenen consideració a aspectes físics i espacials. Aquesta sala el que ens volia fer veure és que podem veure el món des de diferents punts de mira i/o perspectives. I per tant, la interpretació també passa a ser molt subjectiva. La majoria de les obres estaven fetes amb formes molt simples o matemàtiques.

 

D’altra banda, és en aquest espai també on hi entra el minimalisme, un corrent que defuig de consideracions espirituals  o retòriques i utilitza la simplicitat coma element principal.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

   4. Objecte doble: Aquest terme ens proposa veure els objectes quotidians des d’una altra perspectiva, és a dir, saber donar-los un altre ús a part del que coneixem. 

Per exemple,  en aquest espai hi havia representat el mite d’Apol·lo i Dafne amb objectes o elements que ens trobem nosaltres al llarg del nostre dia a dia. 

​

   5. Present Continu: Present continu vol transmetre la idea de que un projecte escultòric no només ha de tenir la funció d’ocupar un lloc, sinó que ha d’enfrontar-se també a una dimensió temporal i lluitar contra un procés inexorable de desgast.

 

   6. Contacte: Per últim, Contacte ens ensenya de quina manera es pot representar la passió, l’amor. Els artistes sempre han tingut la dificultat de poder crear una obra la qual parli d’aquests temes de forma formal. És per això que, en aquest cas, l’exposició mostra diferents maneres de representar el sexe, l’estima o l’amor.  

​

Aquesta última part em va agradar molt ja que ensenya diferents maneres d’estimar o de mostar l’amor cap a una altra persona. En aquest cas, hi havia escultures o imatges molt explícites i d’altres que no es veia a simple vista el que l’autor volia ensenyar.

 

En general aquesta exposició no ha estat la que més m’ha agradat ja que l’he trobat poc dinàmica i potser alguns dels conceptes dels que es tracten no em resultaven tant interessants. No obstant, l’apartat d’Objecte Doble com el de Contacte, m’han fet veure que hi ha més d’una manera de fer les coses o de veure-les. Que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha molts grisos entre mig.